DEBAT

Durant les darreres setmanes, hem estat debatent en torn a una problemàtica sorgida en un IES arrel d’una activitat proposada per un tutor de 4art de ESO.
En concret, sobre la utilització d’una sèrie de jocs reflectits en un bloc que ell mateix va crear (aquests jocs es poden veure aqui ).

La seva companya, els va tildar de racistes i es va negar a fer una activitat comuna interclasses que consistia en un debat posterior l’ utilització dels jocs i amb la realització d’una sèrie de material audiovisual amb la situació dels immigrants a Catalunya, proposant transformacions al respecte.
La falta d’acord entre els professors, va portar a una situació complicada, en tant uns pares de l’aula que NO feia el projecte va veure de forma aïllada i fora de context els jocs que havien penjat al blog i van exigir l’eliminació del mateix a banda d’amenaçar-lo amb anar a inspecció.
Nosaltres ens hem preguntat, tant sobre la naturalesa mateixa dels jocs (si són o no racistes) com amb la conveniència pedagògica de fer aquest tipus d’activitat i com portar-la a terme.
En quant a la naturalesa mateixa dels jocs, hi han hagut posicions enfrontades i a vegades “una mica de marro” doncs el tema era, no tan sols delicat, sinó que a més a més implica certa subjectivitat a l’hora de valorar la naturalesa mateixa dels jocs
Semblava que hi havia dos fronts:
- Els jocs sí son racistes
- Els jocs no son racistes perquè es treballa de forma que representi l’inici d’un conflicte cognitiu. Tot i aquesta postura, crec que no "es mullava" davant les opinions, sinó que es limitava a "excusar".

Amb aquesta entrada, no pretenc dir si eren o no racistes, doncs la meva opinió ja va quedar explicitada al seu moment, sinó valorar en sí l’exercici.

Totes les aportacions venien amb certes dificultats: la subjectivitat individual, el concepte de cultura que tenim cadascun, el nostre estil educatiu, però resultava enriquidor el fet que les aportacions dels companys feien que cada cop més ens “infiltréssim” en el món de la interculturalitat i busquéssim “ajuts reconeguts” (teories, materials, cites d’autors, pàgines web,...) que sustentessin la nostra pròpia teoria per demostrar que “teníem raó”.
Possiblement, fora aquest l’objectiu de l’activitat plantejada als alumnes, crear una sèrie de conflictes cognitius que resolesin a partir del diàleg, però amb una sustentació teòrica.

L’exercici m’ha fet reflexionar sobre com portem moltes vegades el tema de la interculturalitat. Gairebé sempre, ens limitem (per temps, per mandra, per desconeixement o per....) a fer exercicis puntuals tractant aquests tipus de temes, sense haver-hi un desenvolupament evolutiu des del centre. Així, es possible que en un curs es comentin coses que ja s’han debatut en un altres o que fins i tot existeixin posicions enfrontades com en el cas que ens ocupa.

La conclusió a la que personalment he arribat després del debat, es que per a que es produeixi un programa intercultural fort, en un centre, cal seure primer amb tot el claustre i començar un pla d’acció per tar de treballar-lo; no de forma aïllada, sinó al llarg de tota l’escolarització al centre.

Vull acabar amb una frase que deia un noi de la meva classe que era africà. Ell, quan es referia a mí, moltes vegades em deia “destenyida” en to carinyós, perquè alguna vegada jo havia dit que “era de color”.

Dir que una persona es negra, no comporta cap mena d’ideologia racista, si es fa sota el respecte. Potser, primer, hauríem de canviar els nostres paràmetres i les nostres pors a “que pensaran els altres” i només des d’aquests moment poguem començar a planificar una educació intercultural i multicultural.